Sembla que ses coses passen i es temps les empeny,
però per circumstàncies que mai arrib a entendre resulta que res no es mou i que tot està igual que sempre, però que simplement jo no ho he sabut veure mai,
sempre puc seguir somiant, pintant de colors es tons grisos,
però realment res no canvia, i es grisos més foscos no es tornen vermells per molt que jo ho desitgi
dimecres, 23 de juny del 2010
dilluns, 7 de juny del 2010
dijous, 3 de juny del 2010
A pocs dies del meu viatge a Noruega, recordo altres viatges fets amb sa gent d'ACCU. I remenant entre es records he trobat aquesta imatge que, pens, ve a reflexar com em sent gràcies a ells.
És com una metafora, el fet d'haver pogut conèixer gent que comparteix amb jo sensacions, sentiments i realitat fa que em senti lliure, i que no visqui amb el pes de tenir una malaltia crònica, si no amb la tranquilitat de saber que tinc bons companys en aquesta aventura.
Penso que és important que fem coses per donar a conèixer la nostra malaltia, però, no sé si el meu positivisme em fa ser masa crítica amb algunes d'aquestes coses.
Com aquest video: http://www.sincrohnizate.com/ que em sembla bé, però com sempre, una mica massa centrat en el patiment (que no dic que no el tinguem), però penso que la majoria de vegades ens oblidem d'explicar que si volem, podem lluitar per aconseguir que el nostre "petit monstre" estigui tranquil i ens deixi estar tranquils a nosaltres... perquè son dues coses que van tant de la mà que no podem passar per alt.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)