A pocs dies del meu viatge a Noruega, recordo altres viatges fets amb sa gent d'ACCU. I remenant entre es records he trobat aquesta imatge que, pens, ve a reflexar com em sent gràcies a ells.

És com una metafora, el fet d'haver pogut conèixer gent que comparteix amb jo sensacions, sentiments i realitat fa que em senti lliure, i que no visqui amb el pes de tenir una malaltia crònica, si no amb la tranquilitat de saber que tinc bons companys en aquesta aventura.

Penso que és important que fem coses per donar a conèixer la nostra malaltia, però, no sé si el meu positivisme em fa ser masa crítica amb algunes d'aquestes coses.

Com aquest video: http://www.sincrohnizate.com/ que em sembla bé, però com sempre, una mica massa centrat en el patiment (que no dic que no el tinguem), però penso que la majoria de vegades ens oblidem d'explicar que si volem, podem lluitar per aconseguir que el nostre "petit monstre" estigui tranquil i ens deixi estar tranquils a nosaltres... perquè son dues coses que van tant de la mà que no podem passar per alt.