dimecres, 29 de setembre del 2010

Més agulletes!!



Estic enganxada!! no puc deixar de fer agulletes i de pensar com combinar llacets i vetes...

Aquí en deixo tres més, una d'elles està feta amb feltre, seguint el tutorial que vaig trobar al blog de La Petita Marieta (http://lapetitamarieta.blogspot.com/)

M'ha quedat una roseta lila moníssima, però una mica petita, ja estic provant de fer-ne de més grans...

En breu algunes agulletes més, o qui sap si altres cosetes més!!


Feliç dia de vaga!

dissabte, 25 de setembre del 2010

Primeres creacions


Aquí teniu les meves primeres creacions, unes agulletes de pit per anar començant a agafar-li la mida a l'agulla i el didal...

Estan fetes amb vetes, llacets, tires de biaix i botons...

La tardor m'ha duit energies creatives, així que intentaré aprofitar-les tant com pugui, espero poder mostrar-ne més ben prest!

dimecres, 1 de setembre del 2010

setembre

Arriba es setembre, i tot i es moments de "mollor" tenc sa sensació d'haver viscut un estiu des més intensos...

Començava es compte enrera per viatjar a Noruega es mes de maig, i d'ençà no he aturat gairebé ni a respirar... Sant Joan, un juliol replé d'activitat, un agost més que caluròs, i ara ja setembre.

Pomades, cervesses, soparets, revetlles, bona gent, Sa Taverna, Es Casino de Lo, La Rata, Sa Devallada, barqueta, peixitus, barbacoes, platjeta...

M'agrada fer una mirada enrera per ser conscient des bons moments viscuts, de ses rialles, des somriures i de lo meravellosa que és sa vida.

Ara, en ple moment de transició, desitjant que s'allargui un poc més s'estiu, es menorquins no podem evitar sentir que passades ses festes de Gràcia, quelcom canvia i posem es marcadors apunt per esperar s'estiu qui ve.

L'esperarem sense desesperar, però intentarem fer des setembre un trocet més d'estiu mentre intentam traslladar es mes de transició a s'octubre.

dijous, 15 de juliol del 2010

M'estic fent addicte a nes blogs de manualitats i decoració, és increïble sa gran guantitat de coses que es poden arribar a trobar a internet...

Cada dia sorgeixen un munt d'idees que sempre em propòs dur a terme, ara bé, fer-ho sempre és més díficil que gaudir-ne a través de sa pantalla...

Com podreu veure vaig ampliant sa meva llista de blogs, i si totes ses troballes son igual d'interessants, esperem que no deixi de crèixer!

Bon dijous, ja queda menys per es "capde" :)

dimecres, 14 de juliol del 2010

Amb sa mà de morter s'han de ben picar es troços de lima per treure'n tot es sabor,
afegir-hi ses fulles de menta i sucre moreno...
després un poc de caxaça, rom, soda...
MO-JI-TO

estiu en estat pur, ja no hi ha qui ho aturi...

dimecres, 23 de juny del 2010

...res no es mou...

Sembla que ses coses passen i es temps les empeny,
però per circumstàncies que mai arrib a entendre resulta que res no es mou i que tot està igual que sempre, però que simplement jo no ho he sabut veure mai,
sempre puc seguir somiant, pintant de colors es tons grisos,
però realment res no canvia, i es grisos més foscos no es tornen vermells per molt que jo ho desitgi

dijous, 3 de juny del 2010


A pocs dies del meu viatge a Noruega, recordo altres viatges fets amb sa gent d'ACCU. I remenant entre es records he trobat aquesta imatge que, pens, ve a reflexar com em sent gràcies a ells.

És com una metafora, el fet d'haver pogut conèixer gent que comparteix amb jo sensacions, sentiments i realitat fa que em senti lliure, i que no visqui amb el pes de tenir una malaltia crònica, si no amb la tranquilitat de saber que tinc bons companys en aquesta aventura.

Penso que és important que fem coses per donar a conèixer la nostra malaltia, però, no sé si el meu positivisme em fa ser masa crítica amb algunes d'aquestes coses.

Com aquest video: http://www.sincrohnizate.com/ que em sembla bé, però com sempre, una mica massa centrat en el patiment (que no dic que no el tinguem), però penso que la majoria de vegades ens oblidem d'explicar que si volem, podem lluitar per aconseguir que el nostre "petit monstre" estigui tranquil i ens deixi estar tranquils a nosaltres... perquè son dues coses que van tant de la mà que no podem passar per alt.

dimecres, 26 de maig del 2010

Transport públic a Menorca

De vegades no som conscients de ses comoditats de sa vida, com per exemple des transport públic.

Es meu cotxet estimat ha tingut un problema amb ses claus i el tenc immoblitizat fins almenys d'aquí deu dies... per açò ahir vaig haver d'anar a fer feina a Ciutadella amb es bus.

Quin luxe! Què bé!! més relaxada que mai, una estona mirant es meravellòs paisatge des d'unaltre òptica, una estona mig endormiscada, i una estona dormideta...

Només vaig arribar a casa uns minuts més tard de lo normal, açò sí, però molt més relaxada!!

Em va encantar!

Enhorabona per es bus-express Maó-Ciutadella-Maó!!

Pots llegir, dormir, escoltar música... i és molt més sostenible!!

Ja sé que tots hauriem de ser conscients des beneficis que té es transport públic, però dic per pròpia experiència, que segurament si no ho proves no n'acabes de ser conscient!

Es menorquins, tenim dins es nostros caps que es transport públic de s'illa no es gaire bo, i molt sovint recomanem a qui vengui a visitar s'illa que llogui un cotxo, pero sembla que per fi, açò està canviant!

No sé si tornaré a anar a Ciutadella amb cotxo quan estigui arrenjat... El que sí sé, és que pens gaudir a nes màxim d'aquesta mitja horeta extra de relax sempre que pugui!

dimarts, 4 de maig del 2010

Curándose en salud

“A los catorce [parece que fue ayer] el rey Melchor se lo hizo bien conmigo y me trajo, por fin, una guitarra. Aquel adolescente ensimismado que era yo, con granos y complejos, en lugar de empollar física y química, mataba las horas rimando, en un cuaderno a rayas, versos llenos de odio contra el mundo y los espejos. El mundo, lejos de sentirse aludido, seguía girando [que es lo suyo], desdeñoso, sin importarle un carajo mi existencia. Y los espejos, cabrones, en vez de consolarme con mentiras más o menos piadosas, me sostenían cruelmente la mirada.

Vivía en un sitio que se llamaba Úbeda. Algunas noches, mientras mis padres dormían, me daban las diez y las once y las doce y la una practicando con sordina, en mi flamante guitarra, los acordes de Blanca y radiante va la novia, o iniciándome en el furtivo y noble arte de la masturbación, o suspirando por mi vecina, una rubia de bote que suspiraba por un idiota moreno que tenía una bici de carreras y jugaba al baloncesto. Sólo se me ocurrían tres maneras de atraer su atención: triunfar en el toreo, atracar un banco o suicidarme. Lo malo es que las tres exigían una sobredosis de valor que yo [¡ay de mí!] no poseía. Yo poseía mi cuaderno a rayas cada vez más lleno de ripios contra el mundo, mi guitarra, cada vez más desafinada… Y un plano del paraíso, que resultó ser falso. Y la vida, previsible y anodina, como una tarde de lluvia en blanco y negro.

Pero en la pantalla del Ideal Cinema, cuando no daban una de romanos, el viento golfo de Manhattan le subía la falda a Marilyn y era domingo, y no había clase, y los niños de provincias soñábamos despiertos y en technicolor con pájaros que volaban y se comían el mundo. Y el mundo que quería comerse los pájaros que anidaban en mi cabeza… pongamos que se llamaba Madrid.

Así que un día me subí, sin billete de vuelta, al vagón de tercera de uno de aquellos sucios trenes que iban hacia el Norte, me apeé en la estación de Atocha y aprendí que las malas compañías no son tan malas y que se puede crecer al revés de los adultos; y supe, al fin, a qué saben los aplausos y los besos y el alcohol y la resaca y el humo y la ceniza, y lo que queda después de los aplausos y los besos y el alcohol y la resaca y el humo y la ceniza. Tal vez por eso mis canciones quieren ser un mapamundi del deseo, un inventario de la duda, siete crisantemos con espinas.
Y cuando las cartas vienen malas y amenaza tormenta y los dioses se ponen intratables y los hoteles no son dulces y todas las calles se llaman Melancolía, todavía fantaseo con debutar sin picadores o con desvalijar sucursales de Banesto o con probar mi suerte a la ruleta rusa, pero ahora, en lugar de tirarme en Las Ventas de espontáneo, o de escribirle una carta póstuma a Garzón, o de ahorrar para una Smith & Wesson del Especial, escribo en technicolor la canción de las noches perdidas, para vengarme de tantas tardes de lluvia en blanco y negro, de tantos hombres de traje gris, de tantas rubias de bote que se van con idiotas morenos que juegan al baloncesto, de tantas bocas adorables que nunca fueron mías, que nunca serán mías.

Aquellos granos trajeron estas cicatrices y aquellos Mihuras que nunca toreé me cosieron a cornadas el alma. Pero no me quejo; tengo amigos y memoria y risas y trenes y bares y una salud de hierro y un puñado de canciones recién salidas del horno que me tienen (dejadme que os lo cuente) orgulloso como un padre primerizo que babea. Y, de cuando en cuando, una rubia de bote me tira un beso, desde el público, aprovechando un despiste de su novio; ese idiota moreno que juega al baloncesto.

¿Que a que viene todo esto? Pues a que anochece y está lloviendo y los periódicos hablan de elecciones y yo no sabía como hablaros de esta boca que es, desde ahora y para siempre, más vuestra ya que mía.”

Joaquín Sabina (25 de mayo de 1994)